Fa 13 anys que sóc usuari de Renfe. Fins a 8 trajectes setmanals. 32 mensuals. 384 anuals. El meu mitjà de transport principal d'ençà que em vaig independitzar. I no penso renunciar-hi, tot i que aquests polítics tan falsament compromesos amb el medi ambient i l'equilibri territorial em vulguin abocar a la compra d'un cotxe.

En els últims anys he viscut de tot, retards de 10, 20, 40, 80, 120 minuts, cancel·lacions d'últim moment, velocitats de 20kmh en vies podrides de més de 100 anys, aturades enmig del no-res que mai saps quan poden durar, falta d'informació. Història viva del desmantellament d'una infraestructura pública, vertebradora de l'economia i ecològicament eficient.

O millor, donem-li la volta: En 13 anys, quasi mai he arribat a temps a un lloc i sense incidències.

I no és que tingui mala sort. És el que hem de viure els usuaris de transport públic a Catalunya i, sobretot, els ebrencs, els més afectats pel triple despropòsit d'una Generalitat centralista, un Estat espanyol centralista conjuntament amb RENFE i ADIF, i uns polítics ebrencs que, en general, no han sabut -ni volgut- defensar un just equilibri territorial ni executar un projecte vertebrador de mobilitat, com ho seria l'ATM de Terres de l'Ebre.

Immersos, com estan, en els seus regnes de taifes i de partits en comptes de treballar conjuntament pel bé comú d'unes comarques que pateixen l'èxode econòmic i la desídia política. Quelcom que fa anys denuncien les companyes de TrensDignes.

Alcaldes d’una vintena de municipis ebrencs formen un «front comú» per defensar els correbous
El col·lectiu, que inclou també el batlle de Cardona, traslladarà als diferents grups parlamentaris la defensa unitària de les modalitats i els límits actuals dels actes taurins
Amb la contundència i rapidesa que els polítics ebrencs fan front comú amb els correbous deu ser que són un servei públic i vertebrador.

8 hores de segrest

Vull explicar-vos l'última grossa que he viscut. No us sorprendrà si sou usuaris de Renfe, aquestes coses les accepteu diàriament fent grinyolar les dents. Però m'agradaria compartir-ho també a tota aquella gent què no n'és usuària i que pot desconèixer fins a on arriba la situació.

El passat 3 de novembre, el trajecte R15 Regional Exprés entre Saragossa i Barcelona va durar 12 hores. Un trajecte que, sobre el paper, hauria de durar-ne 4.


Vam sortir de Flix amb 10 minuts de retard, a les 7 PM.

Entre les 7.40 PM i les 1.00 AM vam estar aturats al tren enmig del no-res, entre un embassament i la muntanya. Més de 5 hores sense informació, sense cap previsió i mig a les foques.

A les 9.34 PM, Protecció civil -i diversos mitjans- anunciaven que els bombers estaven ajudant en les tasques de desallotjament entre Móra d'Ebre i Pradell. Sorprèn per dues coses: Primera, perquè era mentida. Cap equip de protecció civil va venir a rescatar-nos ni tan sols a portar-nos queviures o aigua (hi havia infants i gent gran que van estar vora 12 hores sense ingerir líquids) i, per l'altra banda, que a Móra d'Ebre no hi passa el tren.

A quarts de 10 PM hi havia, al voltant del tren, guardes de seguretat que il·luminaven amb el llum dels seus mòbils uns operaris que intentaven, inútilment i en la foscor, enllaçar una locomotora de gasoil a la locomotora del tren. Van fer desenes d'intents, mentre escoltàvem converses dels operaris que no només no aconseguien solucionar el problema sinó que parlaven de moure el tren amb el fre posat. Seria interessant conèixer com això podria haver afectat la seguretat, amb unes vies amb més d'un segle d'antiguitat.

Passades les 11 PM, diverses persones vam decidir trucar al 112. I el que vam rebre va ser esperpèntic. Ens menystenien, ens penjaven la trucada i ens deien que l'únic interlocutor i cos de contacte vàlid era Renfe mentre els hi demanàvem que ens vinguessin a rescatar tot fent-los-hi saber que la gent s'estava començant a posar nerviosa, feia hores que la gent no ingeria líquids i hi havia una persona que havia patit un atac d'ansietat.

Finalment, a la 1 de la matinada arribàvem a l'estació de Marçà i vam rebre l'última mostra d'inhumanitat de Renfe i la inutilitat del 112. Tot i que la revisora va demanar ampolles d'aigua, la seva petició va ser desatesa i l'únic que vam rebre van ser indicacions per pujar a un autobús, com a bestiar.

Futur incert

Això va passar el 3 de novembre. Però tindríem contingut per fer articles sobre el 2 de novembre, el 4 de novembre i els 365 dies de l'any. Diària i impunement sense que els usuaris puguem incidir-hi.

I, algun dia, en tindrem un ensurt fruit de la suma d'unes infraestructures deteriorades, d'uns vagons atrotinats, els descarrilaments, les condicions laborals i el desmantellament de les estacions i de les vies de càrrega i descarrega. Mentre allà dalt, on està el poder de decisió, sigui on sigui, sembla que a ningú li importa.

I acabo reflexionant, per preguntar-me quina seria la situació si els polítics, per exercir el seu mandant, estiguessin obligats a fer servir el transport públic. Tal com fan milers de mortals que dia a dia han de fer malabarismes per combinar la seva vida laboral i personal.