Ferran Reyes • Sobirania tecnològica, innovació i economia social

De llaços grocs, tribunes i mariners

Twitter bull. L'efecte Rahola ha deixat pas al debat sobre l'última acció de Tsunami Democràtic. No hi falta ningú: els que titllen el TD d'estafa des del sofà, els que s'hi senten enganyats després de fer 3h per pujar a Barcelona i, els que titllen de tribuneros als que es queixen.

De llaços grocs, tribunes i mariners

Tsunami: Onada de gran potència destructiva (GDLLC)

Twitter bull. L'efecte Rahola ha deixat pas al debat sobre l'última acció de Tsunami Democràtic. No hi falta ningú: els que titllen el TD d'estafa des del sofà, els que s'hi senten enganyats després de demanar festa al treball i fer 3h per pujar a Barcelona i, finalment, els que titllen de tribuneros als que es queixen.

Entremig hi ha qui piula des de Nàrnia: polítics com Sergi Sabrià que es pensen que amb una manifestació Espanya reconeixerà algun dret als catalans, i d'altres que opinen que fer baixar un dron amb un cartell és una acció espectacular. Història viva del processisme.

El cert és que, ahir, centenars de persones van patir un cop més la repressió gratuïta del Govern efectiu amb desenes de persones ferides en va.

És normal que molta gent se senti perduda i orfe. Tsunami Democràtic havia construït un relat al voltant d'una resposta èpica que feia dos anys que esperàvem. I, en canvi, després d'un mes d'espera des de l'última acció ha cremat cartutxos amb una acció que era obvi que no portaria cap benefici, de la que divendres ja ningú en parlaria i que tal dia faria un any.

I des del respecte a qualsevol persona que lluita i a totes les que estan sacrificant-se darrere de Tsunami, em faig certes preguntes: Quina és l'estratègia a curt, mitjà i llarg termini? Si l'objectiu és fer campanyes de màrqueting del tipus "El món ens mira" perquè es rodeja tot d'èpica de desobediència civil? (continua després de la imatge)

Photo by Flavio Gasperini / Unsplash

A on hi ha patró, no mana mariner

Aquest estiu, l'independentisme navegava en un vaixell a la deriva després de dos anys sense timó i abandonat completament per la classe política. Fins que aparegué el Tsunami Democràtic. El patró que prenia el control de la situació, que havia d'aprofitar la situació d'excepcionalitat postsentència i havia de canalitzar la desobediència civil contra l'Estat. L'única condició: El TD imposaria el full de ruta i els ciutadans seríem actors passius que hi hauríem de confiar.

El nom ho deia tot, una onada ciutadana que sobrepassaria l'Estat. L'esperança i la confiança de milers de persones dipositada en una aplicació i unes ordres que, esperàvem, havien d'arribar dia a dia. Si sindicats, organitzacions i CDRs havien estat capaços de paralitzar el país, lo del Tsunami seria èpic. Arribava per canviar l'estat de les coses en un moment de ràbia i tensió pels núvols.

I, s'ha de dir, que l'acció de l'aeroport va ser èpica. Però van fallar amb l'objectiu. Tot apunta que l'objectiu que tenien era purament màrqueting i, abans de les nou de la nit ja havien desconvocat l'acció tot acomiadant-se fins a l'onze de novembre, un mes després.

L'Aeroport del Prat és un punt neuràlgic del país i de l'economia Europea i, per tant, ocupar-lo indefinidament emmarcant-ho dins d'una estratègia de pressió hauria estat una resposta a l'alçada de la situació que es vivia aquells dies i que hauria creat interès i alarma entre la diplomàcia europea.

Si l'objectiu era forçar l'Estat espanyol a reconèixer els drets dels catalans (objectiu), has d'utilitzar els mitjans (ocupar un aeroport) de forma estratègica, afectant els interessos econòmics de com més actors polítics i econòmics millor.

El problema és que quan l'objectiu és purament propagandístic, el mitjà es converteix en objectiu i perd tota la força. És el que vam viure:
13.00 - Objectiu d'avui: ocupar l'Aeroport.
20.48 - Objectiu complert: Tots cap a casa!

Gràcies a Tsunami Democràtic la moral de milers de catalans va pujar fins als núvols. Ens vam creure que tenien una estratègia. Vam fer cas. I vam marxar tot esperant noves accions. Però TD va estar tres setmanes en silenci. En un moment d'excepcionalitat on la resposta hagués hagut de desbordar l'Estat. Al mateix temps, la societat responia amb els CDRs i Urquinaona. Però, és clar, de forma espontània i sense estratègia a mitjà-llarg termini.

Ara, lluny de la sentència, allò que diuen "la finestra d'oportunitat" s'ha tancat. I TD va convocar ahir un acte d'aquells ade màrqueting polític als que ens tenen acostumats les grans organitzacions independentistes: El món ens mira!

L'acció del Camp Nou estava a destinada a ser un FAIL des del principi. Fins i tot si hagués sortit bé: Desbordar un Estat no es fa amb cartolines i dient-li a milions d'espectadors del Món que "Espanya caca", i menys quan, bona part d'aquests espectadors viuen en països amb menys democràcia, menys estabilitat política, menys drets individuals i civils, i menys benestar social i econòmic.

Aquest error estratègic hauria de convertir-se en una oportunitat. #SpainSitandTalk no pot ser un objectiu, sinó un mitjà. Les accions han de servir per a aconseguir objectius emmarcats en una estratègia.

Photo by Milada Vigerova / Unsplash

Això implica ser conscients que, a l'altra banda, hi ha un Estat. Una democràcia consolidada segons els estàndards occidentals, un Estat estable i ric (vivim al 1r món) i amb posició de poder en les institucions globals.

Els estats estan dissenyats per rebre cops. A occident són institucions fortes i consolidades. Pots canviar un partit o un executiu, però és difícil canviar l'Estat. És quelcom que pot passar en moments de crisi globals (caiguda URSS) i/o per mitjà d'interessos i intervencions de tercers (ho saben prou a Amèrica llatina).

Per això cal que Tsunami Democràtic, que ara mateix és l'única cosa a la qual podem aferrar-nos, faci un exercici d'anàlisi i s'adoni que això va de desobediència civil contra un Estat poderós. I construir aquesta lluita coordinadament de tota la societat, incloent-hi CDR i sindicats.

Amb la gent que lluita sempre. Per tant, amb Tsunami Democràtic.
La gent de mar mai perd l'esperança.

Addenda

Primer vam convertir els llaços grocs en un objectiu: centenars de persones abocades a engroguir Catalunya, durant dos anys, fins al punt que es difuminaven els objectius i els llaços es convertien en una mitologia amb vida pròpia.

Els talls de vies (carretera i ferrocarril) han anat pel mateix camí i, al final, les tallem sense objectius concrets ni emmarcat en una estratègia global.

Ho hem viscut recurrentment, mentre veiem com els CDR s'anaven empetitint, i es preocupant si el Tsunami Democràtic va pel mateix camí. Cal estratègia, cohesió i coordinació. Si hem arribat fins aquí, ho aconseguirem.

Enjoying these posts? Subscribe for more
Subscribe now

Subscribe to be notified of new content and support Ferran Reyes! You'll be a part of the community helping keep this site independent and ad-free.

You've successfully subscribed to Ferran Reyes
Great! Next, complete checkout for full access to Ferran Reyes
Welcome back! You've successfully signed in
Success! Your account is fully activated, you now have access to all content.