Ni més que un club, ni més que un país
4 min read

Ni més que un club, ni més que un país

Ni més que un club, ni més que un país

Recordo que a principis dels 2000 malaguanyava hores davant d'un joc online, Hattrick, on administrava un equip de futbol tot competint amb gent a qui no li veuria mai la cara. I a mi, que no m'agrada el futbol, em fascinava. Això, i totes les portes que m'obria Internet.

Vint-i-un anys després del meu primer fitxatge milionari davant del Ferdinando FC, hem caigut de morros davant d'una pandèmia que col·lapsa antics models i accelera un canvi, que com tot allò que muta, ho fa per a bé i malament.

Avui dia, no només gestionem equips de futbol imaginaris a Internet. També els nostres estalvis, i bona part de la nostra vida laboral i privada. Tot, sobre els mateixos protocols digitals.

Gràcies a aquesta eina de coordinació global, la pandèmia ha reduït el seu impacte i hem pogut seguir amb una vida més o menys plena, amb mobilitat reduïda però connectats al món.

Internet ha demostrat ser una ferramenta antifràgil que ha promogut canvis impensables un any ençà, jubilant models d'organització social i donant-ne vida a altres, com el teletreball.

Però no ha estat així a tot arreu. Tristament estem veient amb els nostres ulls com entren en crisi entitats que eren -i són- tòtems de la nostra societat.

Més que un club?

El Barça, al cap de tots els rànquings mundials de futbol que puguin existir, ha vist ajornades les seves eleccions per mancar dels mecanismes legals i estatutaris per organitzar votacions digitals.

L'associació esportiva més gran de Catalunya, que sempre ha defensat ser Més que un club, a perdut l'oportunitat de ser a l'avantguarda de l'aprofundiment democràtic de la societat catalana. Podia demostrar que la participació és el millor mecanisme per resoldre situacions de crisi, fins i tot en els pitjors escenaris socials. Però no ho ha fet.

Aquesta responsabilitat social sí que l'han emprès organitzacions com Òmnium Cultural que en plena pandèmia han organitzat eleccions gràcies al programari de votació digital, Vocdoni.

Però malgrat la forta campanya pel vot digital que han reclamat presidenciables blaugranes com Victor Font o Joan Laporta, ni els estatuts ni la Llei de l'esport han fet possible les eleccions.

Un sistema de vot digital, a més, que no només hauria garantit el dret a vot de tots els socis, especialment d'aquells que viuen fora de Barcelona, sinó que podria convertir el Barça en el primer equip realment global, en donar veu, fins i tot, a simpatitzants d'arreu del món. De la mateixa manera que països com Estònia han donat certs drets a ciutadans estrangers amb el programa e-Residency.

Tot plegat agafa un caire encara més tèrbol sabent que tant l'Estat espanyol com el Parlament de Catalunya van agilitzar els canvis legislatius necessaris per què associacions i cooperatives poguessin organitzar assemblees generals digitalment, fins i tot si no ho preveien els seus Estatuts. Per què llavors no s'han fet els canvis necessaris perquè es pogués fer el mateix al Barça?

Amb aquest context pagaria la pena preguntar-se si es va fer tot el que era necessari per organitzar les eleccions del Barça digitalment. Tant Club com Parlament són responsables de la fallida democràtica d'una de les organitzacions més grans del país.

La República digital?

Pel que fa al País la situació no és pas millor després de l'ajornament de les eleccions del 14F.

A la Catalunya postfranquista, tan vella com la Internet, la classe política ha estat incapaç de desenvolupar una Llei electoral catalana pròpia (única comunitat autònoma sense llei electoral, es regeix per l'espanyola).

Tampoc han estat capaços, ni Govern ni Parlament, de fer passos ferms en la digitalització de l'administració i la participació ciutadana, incloent-hi el vot digital, malgrat la pompositat amb la qual alguns parlen de República digital i les promeses de projectes pilot que es dilueixen en l'entrellat parlamentari.

Fora dels titulars polítics, l'Administració catalana compta amb un exèrcit de tècnics excepcionals que podrien dur Catalunya cap a models més semblants a Estònia que a l'obsolescència programada de l'Estat espanyol. Si no fos, és clar, per la teranyina d'interessos polítics, mediocres i partidistes, que impregnen cada racó de la casa. Amb baralles incloses que, fins i tot, posen barreres a projectes entre departaments.

I és que tot queda en paper mullat si els polítics no fan la seva feina. Malgrat comptar amb tècnics de l'alçada d'Ismael Peña-López, Director General de Participació Ciutadana, que han assenyalat ambiciosament el camí de com seria una Catalunya amb vot digital, referèndums i participació accessible.

El resultat de tot això és història viva. Amb una classe política que treballa d'esquena al coneixement tècnic i la voluntat popular, i que dinamita lentament la confiança en les institucions sobre les quals se sustenta.

Avui ens trobem amb un país una mica més fràgil. Amb un govern que ha fracassat en garantir el dret a vot dels ciutadans (sota sospita d'interessos electoralistes), i que ho tornarà a fer aquest 30 de maig, com ja preveuen alguns experts, malgrat les afirmacions del President del Parlament, Roger Torrent en prime-time assegurant que es faran. El virus no fa vacances.

El Barça i Catalunya s'assemblen, i molt. Dues institucions deteriorades per un partidisme galopant, amb mecanismes de participació en fallida tècnica i grans complexos d'inferioritat que han anul·lat tota voluntat de somiar.


Si us ha agradat l'article, subscriviu-vos gratuïtament fent clic aquí.

Enjoying these posts? Subscribe for more