El matí posterior als disturbis de Barcelona una amiga que treballa per la diplomàcia d'un país europeu em despertava amb aquest missatge: Explica'm que està passant a Catalunya i que pot passar en els dies que vénen, no se'n parla d'altra cosa! De nou l'agulla de la brúixola internacional assenyalava Catalunya. Però no ens enganyem, les agendes diplomàtiques són efímeres.

A l'altra banda passant sense pena ni glòria els missatges institucionals del president Torra o les grans manifestacions, com la de Marina i les Marxes per la Llibertat. Malgrat ser necessàries en el si del moviment independentista careixen d'importància a escala internacional. Gravem-nos-ho a foc: els Estats compren fets, no intencions.

Desgraciadament així funciona la lògica dels despatxos europeus, espais de doble raser en denunciar violacions dels drets humans i on tan sols es parla un llenguatge: interessos econòmics i geopolítica.

Per això, si volem anar-hi, hem de ser conscients d'aquest tauler on es juga la partida. Fer un canvi de fase, mutar l'estratègia i pagar-ne el preu: la superació d'uns quadres polítics i associatius que hauran d'evolucionar o morir.

Bona part de l'independentisme de base ja ha entès que juguem contra un Estat i que l'única resposta a la sentència implica afectar els interessos econòmics d'aquest i d'altres Estats, organitzar-se amb contundència i collar als polítics processistes.

Aquest nou escenari de xoc, que ha portat aldarulls i autodefensa contra una violència policial desproporcionada, finalitza cada pocs dies amb barricades de foc i contenidors al centre de Barcelona.

No entraré en el debat sobre si aquesta forma de lluita és positiva o no per al moviment independentista, però crec necessari assenyalar qui en són els responsables.

Els culpables de la crema de contenidors són els polítics que governen Catalunya.

  • Són aquests polítics que van vendre un somni a tota una generació de joves que van néixer creient que la lluita institucional anava sincronitzada amb la del carrer i que el seu paper era apretar. Però que quan ho han fet han rebut repressió i violència de la mà de la BRIMO i els jutjats.
  • Són aquests polítics sense cap projecte postsentència que ens han portat fins aquí a base de mentides, opacitat i èpica buida.
  • Són aquests polítics que en pocs minuts ja condemnaven la crema de contenidors afirmant que l'independentisme no és això, criminalitzant als joves i titllant-los de violents.
  • Són aquests mateixos polítics que reivindiquen i fan seves la vaga de La Canadenca per la jornada laboral de 8 hores, la lluita de les suffragettes, de la revolta de la Rosa de Foc o dels republicans de la Guerra civil, on es defensaren drets amb barricades i autodefensa. Però que criminalitzen un poble que s'aixeca amb el mateix objectiu.

És aquesta generació de polítics que reivindiquen una lluita asèptica i màgica. Què ens ha portat on estem, què estan perduts i tenen por a avançar cap a la independència.

Mourning is, in the simplest sense, grief over someone’s death. The word is also used to describe a cultural complex of behaviours in which the bereaved participate or are expected to participate. Customs vary between cultures and evolve over time, though many core behaviors remain constant.
Photo by sasan rashtipour / Unsplash

Després de la sentència, els joves han donat la talla

Hem de donar l'esquena al marc mental criminalitzador que ens han venut insistentment aquests polítics amb cares visibles com Rufián, Tardà, Mas o Buch i començar a recolzar i donar les gràcies a tots aquells joves que han evitat que la resposta a la sentència hagi estat un altre espectacle folklòric controlat per polítics i algunes associacions.

Amb les institucions en contra els joves no han dubtat en autoorganitzar-se, convocar vagues -fins i tot indefinides-, participar dels CDR i tallar carrers amb un objectiu clar: evitar la normalitat en un moment d'excepcionalitat política. I ho estan aconseguint.

El drama de tot plegat és que, ara per ara, sense lideratge i planificació, és difícil de canalitzar tota aquesta lluita en uns objectius polítics clars que ens facin avançar. I els polítics esperen poder salvar tot el que puguin del vaixell que s'enfonsa tenint en compte això.

I ara què?

És evident que la millor forma d'evitar qualsevol aldarull haguera estat un projecte postsentència per part de l'àmbit institucional. I n'estic convençut què aquesta resposta hauria tingut un doble efecte: hauria aconseguit el focus internacional i hauria tingut el suport de la ciutadania.

Malauradament l'escenari actual és el que és. JxCAT i ERC han perdut un temps d'or tirant-se plats per sobre durant els últims 2 anys. I ni tan sols l'Associació de Municipis per la Independència ha estat capaç de construir alternatives des de l'àmbit municipal.

Els partits independentistes haurien pogut exercir la sobirania de moltes formes i de forçar l'autonomia als límits.

Ni tan sols l'actual situació ha portat a la unió i ara entren en una altra fase d'electoralisme vergonyós, aprofitant la situació que es viu a Catalunya per demanar el vot amb demagògia. Ja m'agradaria veure què hagués fet un Conseller d'interior d'ERC en una situació com la d'aquests dies!

De l'«Activisme del fer» a l'activisme planificat

És per això que en aquest marc institucional de regressió i sense estratègia, els carrers han de continuar tensant la corda. I ho podem fer vista la capacitat mobilitzadora d'algunes organitzacions líquides i sense cap visibles com els CDRs, el Pícnic per la República i el Tsunami Democràtic.

L'«estratègia» activista que han seguit aquests moviments la podríem encabir en el que s'anomena doocracy (Do en angles significa fer. Simplificant-ho és quan individus i moviments es responsabilitzen de dur a terme accions per què creuen que les han de fer, sense gaire planificació ni coordinació).

Aquestes accions ens han servit per descobrir que la capacitat mobilitzadora del moviment independentista segueix viva dos anys després del primer d'octubre i ha servit per visibilitzar la resposta a la sentència. Però mantinguda en el temps i sense un pla concret que canalitzi tot aquest potencial només pot derivar en l'esgotament de la gent que es mobilitza i, finalment, apagar-se. És per això que el moviment independentista hauria de pensar a curt, mitjà i llarg termini, definir-se uns objectius i pensar en estratègies de mínim esforç, màxim impacte.

Milers de catalans han dipositat la confiança en organitzacions de les quals només en coneixen un canal de Telegram, és el cas dels 380.000 seguidors del canal del Tsunami i dels 56.000 del canal del Pícnic.

És una situació estranya i, possiblement, sigui dels primers cops a la història que succeeix una cosa així: milers de persones expectants per veure quins missatges rebem d'una app i uns canals de Telegram dels quals no en sabem pràcticament res però que van ser claus per bloquejar, en qüestió d'hores, una infraestructura bàsica en un dels Estats més poderosos del món.

I tot això ens està rejovenint a tota la societat, a tots, de cop. I envellint malament a tota aquesta generació de polítics irresponsables que durant molts anys ho han tingut fàcil per controlar missatge i guió. Pel que fa a la resposta a la sentència, una aplicació de missatgeria ha sigut més decisiva que tota la maquinària política de la Generalitat.

I aviat ens tocarà prendre una decisió

Comprar el marc mental criminalitzador d'aquests polítics que han portat als joves -i a tots- en aquest atzucac o tancar files amb els nostres néts, filles, nebots i cosines. Aquells que en un dinar de diumenge ensenyen als més grans a seguir un canal de Telegram o instal·lar-se l'app del Tsunami.